Sobre la Col·lecció José Luis Soler
Col·lecció José Luis Soler
La Col·lecció José Luis Soler és una de les més destacades col·leccions privades d’art contemporani a Espanya. Fundada el 2010 per l’empresari José Luis Soler i la doctora en Psicologia Susana Lloret, va comptar des dels seus inicis amb l’assessorament del reconegut comissari Vicente Todolí.
Inicialment coneguda com a Col·lecció Per Amor a l’Art, va adoptar la seva denominació actual després de la mort de José Luis Soler, com a homenatge pòstum de la seva esposa, amb l’objectiu de preservar i posar en valor el seu llegat.
La col·lecció se centra en la fotografia i l’art abstracte des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i reuneix més de 2.500 obres de 221 artistes internacionals. De vocació clarament internacional, va ser distingida amb el Premi «A» al Col·leccionisme de la Fundació ARCO tan sols un any després d’obrir-se al públic al centre d’art Bombas Gens, en reconeixement al seu valor artístic, així com la seva tasca en el suport a la difusió de l’art contemporani.
En 2023, el conjunt de la col·lecció va ser reconegut com a part del Patrimoni Cultural Valencià, inclosa com a col·lecció de béns mobles de rellevància patrimonial, en atenció al seu extraordinari valor artístic i cultural.
Susan Meiselas – Carnival Strippers, 1974
Silvia Bächli – 2012
Helen Levitt – New York, 1940
Edmund Clark – Plate 60. Naval Base Gallery, POW/MIA presentation table, 2013
Regina de Miguel – Rising anxiety, 2019
Col·lecció de Fotografia
La Col·lecció de Fotografia José Luis Soler s’ha construït amb el propòsit de reunir sèries més que obres individuals, la qual cosa reflecteix un profund compromís amb l’artista i la seua obra. Es podria definir com una col·lecció de col·leccions, amb més de 2.300 obres de 121 artistes nacionals i internacionals, amb importants autors Cartier-Bresson, Walker Evans o Robert Frank.
En ella, resulta especialment significativa la col·lecció dedicada a la fotografia japonesa de postguerra amb representants com Ikkō Narahara, Shōmei Tōmatsu, Daidō Moriyama o Ishiuchi Miyako, conformant el conjunt més complet i important d’aquest període fora del Japó. Destaquen també la col·lecció d’artistes americans i europeus d’estil documental, composta per l’obra de figures com Garry Winogrand, Walker Evans, Manuel Álvarez Bravo, Helen Levitt, Robert Frank, David Goldblatt o Susan Meiselas. Així mateix, l’art conceptual dona lloc a una tercera col·lecció, amb obres d’Ed Ruscha, Lewis Baltz i els Becher, entre d’altres, en diàleg amb referents de la Nova Objectivitat alemanya com Karl Blossfeldt i Albert Renger-Patzsch.
Una quarta col·lecció dona cabuda a fotògrafs contemporanis que continuen i reinventen aquest llenguatge visual, entre ells Yto Barrada, Xavier Ribas, Ian Wallace, Bleda i Rosa, Jochen Lempert o José Guerrero.
Col·lecció d'Art Abstracte
La Col·lecció d’Art Abstracte José Luis Soler compta amb 295 obres de 58 artistes, tant nacionals com internacionals. La col·lecció representa els diferents corrents dins de l’abstracció contemporània conformant un valuós testimoni de l’art abstracte des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat. De caràcter internacional, en el seu abast i ambició, es tracta d’una de les col·leccions d’art contemporani més singulars d’Espanya.
En relació a la pintura, l’obra d’Esteban Vicente ocupa un lloc destacat en la col·lecció en ser figura clau de l’expressionisme abstracte a Espanya. El seu treball conviu amb el d’altres importants figures com Juan Uslé, Gordillo, José María Sicilia, Regina de MIguel o Luis Claramunt, entre els autors nacionals, i a nivell internacional amb l’obra d’Irma Blank, Heimo Zobernig i Anna-Eva Bergman, entre d’altres.
La dimensió escultòrica i instal·lativa està representada per autors que exploren la materialitat, la percepció i l’espai expositiu com Cristina Iglesias, Susana Solano, Juan Muñoz, Teresa Lanceta, Inma Femenía, Jorge Peris, Pedro Cabrita Reis o Sheela Gowda.
La nostra manera de compartir
El llegat d’ una persona extraordinària
Susana Lloret
«Aquesta col·lecció es va fer amb el propòsit de reunir obres de singular valor i reconeguda qualitat per ser compartida de forma altruista amb tantes persones com fos possible, precisament per cultivar la sensibilitat i mostrar que l’art ens pot tocar l’ànima a tots, si li donem l’oportunitat.»
Llegir l' article
I. COMPARTIR
José Luis Soler Vila (1956-2024). Compromès, emprenedor, visionari, generós i col·leccionista.
Li podria definir de moltes maneres, però com més m’agrada fer-ho és com una persona senzillament brillant. Visionari i valent. Empresari amb valors, va emprendre amb èxit. Pioner a Espanya amb una fàbrica que encara és la referència en el sector. Innovant i amb sentit de responsabilitat, va buscar alternatives que fessin sostenible la indústria. I també va decidir invertir en el benestar dels altres. Els seus valors el van portar a comprometre’s amb el seu entorn, amb la seva ciutat i amb la seva gent de moltes maneres diferents. Mai va voler que res portés el seu nom, encara que tot portés la seva impronta.
Per això, ara és just donar al seu llegat el nom que li correspon: el seu.
No va deixar gaires paraules perquè no va voler protagonisme. Però insistí fins que anàvem que escrivís el «per què» de la col·lecció, de la fundació i del centre d’art, com a pròleg del catàleg de l’exposició ¿Ornament=delicte?, la primera de la col·lecció, amb la qual inauguràvem el centre d’art que havíem creat: Bombas Gens Centre d’Art. Era el centre d’art de la Fundació Per Amor a l’Art, la nostra fundació, amb la qual canalitzem el nostre impuls per compartir.
L’ocasió ho mereixia.
Em costa creure que estigui en disposició d’escriure sobre el significat i els perquès que m’han portat a aquesta situació; són molts i cap en concret. Desconec la raó i crec que mai la sabré; un cúmul de casualitats.
Trobades amb persones que van despertar inquietuds, sensibilitats cap a coses diferents de les que faig tots els dies. Un professor de literatura em va parlar de Beckett. Jo no entenia el que deia, però memoritzo els textos per poder interpretar-los.
Guitarres i veus d’amics que pensaven que podrien canviar moltes coses que gairebé continuen igual. Als meus vint anys va aparèixer també un artista que volia que captés la grandesa de Tàpies. Tampoc ho va aconseguir.
Tot això i moltes altres casualitats i persones van tractar de despertar en mi i en uns altres la sensibilitat per l’art.
És possible que, al no ser actor, ni músic, ni artista, haja desenvolupat d’una altra manera la necessitat de transmetre la sensibilitat cap a l’art.
Hui, de sobte, inaugurem un espai descobert per casualitat, presentant una col·lecció que encara no estic segur d’entendre i impulsant un projecte d’ajuda a persones que la necessiten.
Tot va començar tal com ho explique. Com acabarà no ho sé.
Crec que bé, perquè els que m’acompanyen pensen de manera semblant a com a pinso jo i m’ajuden a portar el projecte cap avant.
El que hi ha aquí forma part del meu present, del descobriment d’un secret que molts practiquen —i tenen la sort de fer-ho—: compartir.
Gràcies a tothom.
José Luis Soler
II. COL·LECCIONAR
José Luis mai va explicar quan va començar a col·leccionar, perquè és com tractar d’explicar quan comences a respirar… o a amar. Un no «comença a col·leccionar». Un s’enamora de l’art.
Succeeix —almenys a nosaltres ens va passar així— que ens enamorem de l’art. Comencem a viatjar recorrent fires d’art, galeries i museus.
Gaudíem descobrint eixes peces que, d’una manera o una altra, ens tocaven el cor o l’ànima.
Així que la col·lecció no va ser l’objectiu. Va ser el resultat.
El resultat de seguir aquest impuls de crear una cosa personal, singular i valuosa, al servei de la sensibilitat cap a l’ art, i als antípodes del món de l’ empresa. «Per amor a l’art», perquè sí, sense esperar res a canvi, res excepte el plaer de compartir.
Així que, si he de decidir en quin moment pensem en termes de «col·lecció», va ser en el moment en què deixem de pensar en nosaltres. Va ser en el moment en què vam descobrir que volíem seguir endavant reunint més peces no només pel nostre amor a l’art, sinó amb el propòsit de descobrir tantes persones com fos possible aquesta màgia de l’art que nosaltres ja havíem descobert. I trencar aquest prejudici que ens som que només podem acostar-nos a l’art si som entesos. Res d’això. Per emocionar-se amb l’art només necessitem una cosa que tots tenim: la nostra sensibilitat. Però és que l’art és així. La trobada de la sensibilitat de cadascú amb l’obra que tots veuen produeix resultats tan íntims com personals. Tots miren la mateixa obra, però cap veu el mateix que els altres…
Aquesta col·lecció es va fer amb el propòsit de reunir obres de singular valor i reconeguda qualitat per a ser compartida de manera altruista amb tantes persones com fora possible, precisament per a cultivar la sensibilitat i mostrar que l’art ens pot tocar l’ànima a tots, si li donem l’oportunitat.
Susana Lloret
Del compromís personal al patrimoni comú
Vicente Todolí
«Més enllà de les obres, el que hem construït és una forma d’estar en l’art: compromesa, oberta i generosa, que reflecteix la personalitat i les inquietuds filantròpiques del seu fundador.»
Llegir l' article
La col·lecció de José Luis Soler, abans coneguda com a Per amor a l’art, neix del compromís amb l’art entès no com a guarniment ni inversió, sinó com una forma de coneixement. Des de la nostra primera trobada, quan encara dirigia la Tate Modern, vaig percebre que no es tractava d’una proposta de col·lecció més. Hi havia en José Luis una voluntat sincera, una visió a llarg termini i una idea clara: construir una cosa duradora, accessible i amb sentit.
En un principi, José Luis se sentia atret per la pintura abstracta. La seva passió per l’art la va despertar una exposició de l’artista abstracte Esteban Vicente, pertanyent a la generació de la pintura de l’Expressionisme Abstracte americà, que va veure el 1987 a Madrid i de la qual jo havia estat comissari. Era un bon punt de partida, però li vaig veure que una col·lecció que aspiri a perdurar ha de mirar més enllà. Decidim ampliar l’enfocament i apostar per la fotografia (en aquells moments encara era possible fer grans adquisicions fotogràfiques per un preu moderat), especialment sèries, moltes vegades concebudes com a llibres. Així, peça a peça, sèrie a sèrie, vaig construir una col·lecció amb una estructura i personalitat pròpies, on la pintura, la fotografia i altres llenguatges dialoguen amb llibertat i profunditat, en tensió i harmonia.
La meva implicació va anar sempre més enllà de l’assessorament. Poseu condicions: les obres no podien vendre’s i la col·lecció s’havia de mantenir oberta al públic. José Luis no només les va acceptar, sinó que les va fer seves. Aquesta actitud va cristal·litzar en Bombas Gens Centre d’Art, a València, un espai cultural i social nascut de la rehabilitació d’una antiga fàbrica de bombes hidràuliques. Un centre viu on l’art dialogava amb el patrimoni i la comunitat.
Encarreguem la restauració de l’edifici en ruïnes a l’arquitecta Annabelle Selldorf, amiga des de feia molts anys i especialista a rehabilitar edificis històrics per al seu ús com a centres d’art, que en aquell moment estava involucrada en l’adaptació dels edificis industrials de la Luma Foundation a Arles com a centre d’exposicions.
José Luis i Susana Lloret, la seva esposa, van viatjar a Nova York per encarregar-li el projecte. Ell no parlava anglesos, i ella tampoc amb molta fluïdesa, però les fotografies de l’antiga fàbrica abandonada i l’ús com a centre d’art que se li volia donar van ser suficient perquè es decidís a venir a València a conèixer el projecte. Quan va veure l’edifici, obra de l’arquitecte Cayetano Borso di Carminati, ja no va tenir dubtes, malgrat el seu estat ruïnós. Jose Luis i Susana es van implicar profundament en tot el procés de restauració. Salvar un edifici històric sempre havia estat un dels objectius.
Es va dissenyar un programa d’exposicions i activitats al voltant de la col·lecció: cada any es presentaria amb un format d’exposició temàtica en una meitat de l’edifici, mentre que l’altra acolliria dues exposicions individuals d’artistes representats en la col·lecció. Per això es va crear un equip dirigit primer per Núria Enguita i després per Sandra Guimarães, dins d’una estructura presidida per Susana Lloret. Durant les obres de restauració es va trobar un celler del segle XV, que es va decidir preservar, igual que el refugi de la Guerra Civil, ambdós visitables. També es va crear un jardí amb un estany, obra de l’artista Cristina Iglesias.
Avui, aquest projecte evoluciona cap a un nou territori: el digital. La col·lecció s’obre ara al món a través d’una plataforma virtual que permet explorar-la amb llibertat, establir recorreguts personals i fins i tot imaginar exposicions. Una eina viva que manté intacte l’esperit de la col·lecció: compartir coneixement, generar diàleg, donar lloc a noves lectures i fer de l’art un bé comú.
Treballar al costat de José Luis en aquest recorregut ha sigut una experiència estimulant i única. Més enllà de les obres, el que hem construït és una forma d’estar en l’art: compromesa, oberta i generosa, que reflecteix la personalitat i les inquietuds filantròpiques del seu fundador. Un llegat en moviment.